Vòmits

Videoconferència amb la família

El temps a Boston en aquesta època de l’any sembla que canvia constantment. Ahir gairebé comença a nevar i avui hi havia moments en què m’hagués agradat poder anar en màniga curta.

Avui com no havíem d’anar a l’hospital hem aprofitat per sortir a fer una petita volta i comprar uns pijames que necessitaré per quan em ingressin. A més, hem aconseguit trobar els batuts especials que prenc per procurar no perdre pes. Segueixo sense tenir res de fam i totes les olors em molesten.

Hem tingut sort perquè ens ha fet molt bon temps i això m’ha permès, encara que amb màscara, poder passejar a l’aire lliure amb certa tranquil·litat. He tornat a veure a els meus amics, els esquirols i uns ànecs molt simpàtics s’han acostat a veure si els donava alguna cosa per menjar. La Nina ha començat a imitar-los i jo no podia parar de riure.

Enmig del passeig he començat a trobar malament i m’he posat a vomitar. Com que hi ha hagut moments en què m’he passat vomitant 4 i 5 vegades cada dia durant dies i dies sense poder parar des que tot això va començar, tinc tanta experiència que ja no m’espanto com al principi. Fa tres setmanes, just quan estava a prop d’acabar la radioteràpia, els vòmits van començar a disminuir però sembla que ara es tornen a presentar amb més freqüència de nou. El problema és que gairebé no tinc temps ni d’avisar. Per això sempre hem d’estar preparats. Sort que el pare, la mare i la Nina sempre estan molt pendents de mi i abans que m’adoni ja m’estan subjectant el cap fins que tot s’acaba.

El pare m’ha comentat que demà dijous ens hem de llevar d’hora perquè els metges volen continuar fent proves. Intueixo que els tractaments començaran d’aquí a molt poc tot i que encara no m’han dit res. Però no importa, confio en el papa i la mama. Ells s’asseuran amb mi per explicar-me en què consisteix el que em faran abans de començar. Així ho hem fet des del principi. Sempre la veritat. I com que ells mai tenen por, doncs jo tampoc.

Per cert, heu vist la foto? Avui me’n vaig a dormir content per haver pogut fer la meva primera videoconferència amb alguns membres de la meva família i amb la meva gosseta Kiki que ara està vivint amb la meva àvia.

Veient a través de la pantalla, la distància que ara ens separa no m’ha semblat tan gran.

No porto ni una setmana a Boston i ja us trobo a faltar a tots.

Petons i abraçades de SuperRichi.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s