Les grues de Japó

La mucositis va remetent i el dolor està donant pas a una profunda fatiga i cansament. Em sento molt feble i avui amb prou feines puc mantenir-me ja en peu. Segueixo pràcticament sense menjar i qualsevol intent de beure algun tipus de líquid em costa una barbaritat. El pare sospita que els meus nivells de glòbuls vermells ja han d’estar molt baixos i és probable que no triguin molt a fer-me una transfusió de sang. Estic perdent pes i com tot just no he tingut mobilitat en les últimes setmanes, la musculatura de les cames se m’està atrofiant i cada vegada les tinc més primes. Els metges ja m’havien advertit que després de 12 operacions i tot el que he passat, la quimioteràpia intensiva seria molt dura. Lamentablement de moment no s’han equivocat.

Com que no em puc aixecar, no he tornat a sortir de l’habitació de la casa McDonald en tot el dia. O en un llit d’un hospital o en un llit d’una casa d’acollida. La rutina i l’avorriment s’apodera moltes vegades de mi i l’ansietat m’acaba visitant sovint diverses vegades al dia. Darrerament va en augment i em costa controlar-la. Em costarà lliurar-me d’aquesta “kryptonita” que el maleït càncer m’ha penjat al coll. Però no penso rendir-me i us asseguro que no se’n sortirà amb la seva.

Com ahir us avançava, la Nina ha passat el dia amb el seu pare que ha vingut per estar amb ella. Encara que només ha estat un dia, la veritat és que l’he trobat molt a faltar.

A la tarda han vingut a visitar-me encara que no han pogut estar molt temps amb mi perquè m´esgoto molt de pressa i necessito estar tranquil.  En LLuis m’ha portat uns regals que m’han fet molta il · lusió, una samarreta original del Futbol Club Barcelona signada per tots els jugadors i amb una dedicatòria de Pujol, una samarreta de l’equip de futbol del Palamós amb el nom de SuperRichi imprès en la part d’enrere, una polsera de SOS Richi i un munt de petites grues de colors fetes amb paper que han vingut de molt lluny. En la cultura japonesa, regalar una grua de paper transmet el desig de salut, benestar i felicitat.

Després de tant de temps veient les polseres SOS Richi a la meva pàgina de facebook, per fi he aconseguit posar-me una, encara que sigui al tormell !

Demà torno a l’hospital per comprovar que nivell de glòbuls vermells, blancs i plaquetes tinc i per rebre una dosi addicional de vincristina. L’administració serà ràpida. No arribarà ni als dos minuts. Però hauré de passar la resta del dia en observació i rebent sèrum de forma ininterrompuda per acabar d’eliminar-la. Si tot va bé, a la nit estaré de tornada a la casa McDonald i amb una mica de sort, el pare i la mare es trobaran amb el sopar preparat. Demà tornen a venir els voluntaris. Que faríem els nens amb càncer si no fos per ells. Tant a la casa McDonald com a l’hospital, hi ha voluntaris de tot tipus; matrimonis que vénen amb els seus fills, nois i noies, estudiants, jubilats … de tot. Arriba a ser tan nombrós i tan important el pes i el paper que interpreten en aquesta obra de teatre en la qual nosaltres els nens som els protagonistes, que hi ha una setmana sencera a l’any dedicada només a ells en reconeixement i homenatge per la seva tasca voluntària.

Així que em curi desitjo ser voluntari com ells i ajudar de prop a altres nens a enfrontar-se sense por al càncer com els super herois. Paraula de SuperRichi.

Demà portaré algunes de les grues amb mi a l’hospital per regalar-les als meu amics. La primera a rebre-la serà Alexa.

Superpetons i Superabracades d’en SuperRichi

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s