Oxigen… per fi !

Inquiet i sense febre.

La mare gairebé no ha dormit aquesta nit pendent de mi. El meu llit està enganxat al seu i així pot vigilar-me contínuament. Encara necessito orinar quatre o cinc vegades i em desperto somnàmbul sovint.

M’he llevat molt cansat, el color de la meva pell i els meus llavis estava més pàl · lid que mai. Els glòbuls vermells seguien caient.

Ha estat agradable el passeig fins a l’hospital. La temperatura de 20 º C era ideal i l’aire estava perfumat per l’olor a herba acabada de tallar dels jardins de Brookline.

A les 9 del matí m´hidrataban amb sèrum i una hora més tard ha començat la transfusió de sang que avui ha durat 4 hores. El pare ha rebut una còpia dels resultats de l’analítica i podia comprovar, tal com ens van anunciar ahir els oncòlegs, com la caiguda en 48 hores havia estat espectacular.

A mesura que la sang entrava a través del port-a-cat, la meva respiració s’accelerava, la meva pell començava a canviar lleugerament de to i li demanava a la mare que em treiés la jaqueta i que em portés la ¨ cistella ¨. Com tots els voluntaris ja coneixen la meva afició, m’han preparat una cistella ben gran amb tot tipus de materials perquè em distregui fent manualitats.

A la part de fora hi ha una etiqueta enorme amb el meu nom que diu el següent:  ¨ El cistell d´en SuperRichi. No tocar! ¨.

Per dinar he demanat un ¨ hot dog ¨ amb patates fregides i encara que he trigat 3 hores, m’ho he menjat tot. Abans que l´infermera retirés el port-a-cat, he volgut fer-li una broma a ella i la mare i m’he pintat el nas amb pintura de color vermell. Quin ensurt que s’han donat ! El pare i jo no podíem deixar de riure.

En acabar tenia ganes de caminar, de fer més coses. Així que ens hem anat a una sala de jocs a tocar diferents instruments musicals. Primer ha estat la guitarra, després els timbals i finalment un òrgan enorme.

M’encanta seguir el ritme de la música.

M’he adormit estirat al cotxet camí de tornada a l’apartament i m’he despertat al cap de 3 hores amb moltes ganes de fer un pastís. Una altra de les meves aficions preferides. I mentre em menjo un trosset de pastís amb el pare i la mare i ens llepem els dits, li hem fet una bona superbutifarra al càncer!

Desitjo que les meves defenses comencin a recuperar-se com més aviat millor.

Superpetons i Superabraçades d´en SuperRichi.

Anuncios

2 pensamientos en “Oxigen… per fi !

  1. Aixi m’agrada Richi!!! ben tossut i amb forçes perque aquest caner marxi amb la cua entre cames! Tu ets molt mes fort que ell, que s’ha cregut??? No sap amb qui s’enfronta!! Estic molt contenta del esforç que fas per menjar, estic segura que et costa molt pero es molt important que mengis. I sobre tot mira cara de la mare que contenta esta quan ho fas. A seguir aixi que anem per el bon cami. Petonets a tots 3 :-*:-*:-*

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s